GdR Grup de Recerca de Fornells de la Selva
LA VISITA A FORNELLS D’EN SALVADOR DALÍ.
Revista Forn d'Anells núm. 164 (2025)
Un bon dia de primavera del 1958 es va produir una escena davant de l’església de Fornells que va causar una gran expectació entre la canalla del poble: un gran automòbil negre amb el sostre blanc, va aterrar enmig de la plaça i s’hi va poder observar, asseguda al darrere, una parella vestida de forma estrafolària que s’adreçava al xofer del vehicle tot indicant-li que ja havien arribat al seu destí.
Es tractava del Cadillac americà del pintor Salvador Dalí i la seva promesa, l’Elena Ivánovna Diákonova, més coneguda com a Gala, la seva musa des de feia més de vint anys.
Les mesures desproporcionades de l’automòbil, poc vistes a l’Espanya rural del moment, i la fila dels protagonistes varen ser un reclam per la quitxalla del poble que va poder gaudir d’una escena que defugia de la seva realitat. Uns, mesuraven el vehicle, altres, n’admiraven els fars, els pneumàtics, la brillantor dels miralls i els diversos detalls de la carrosseria. La major part d’ells, però, restaven encuriosits valorant la curiosa vestimenta i, alhora, l’estranya majestuositat dels nouvinguts.
En Dalí, decidit, es va adreçar a la primera botiga que va trobar oberta: el negoci de queviures de Can Bassets. Un cop a dins es va adreçar a la propietària tot demanant-li l’adreça del mossèn del poble. La Consol Quintana, desconfiant de l’aspecte d’aquell foraster, se’n va malfiar i el va fer fora sense massa contemplacions. Poc després, quan el seu marit, en Pep Bassets, li va demanar per la visita li va dir que aquell “gitano blanc”, carregat de joies, no li havia fet gens de gràcia, i per aquest motiu l’havia mig engegat a dida.
Cadillac americà de Salvador Dalí a la cúpula del Museu Dalí de Figueres
Finalment, preguntant a uns i altres van arribar fins a la rectoria, es van poder entrevistar amb mossèn Francisco i van abandonar Fornells amb la mateixa expectació que havien causat a l’entrada.
Fins aquí, la història que ja coneixíem i que teniem documentada arran dels comentaris recollits pels mateixos infants que l’havien viscuda. Recentment, però, hem descobert emmarcat en un restaurat gironí el que, probablement, va ser el motiu de la visita del pintor empordanès. Poc després d’aquesta, el dia 8 d’agost de 1958, en Salvador Dalí i la Gala es van casar a l’església del Santuari dels Àngels. La cerimònia la va oficiar mossèn Francisco Vilà, aleshores rector de Fornells, i que abans havia estat rector de Cadaqués i gran amic de Dalí. Els testimonis van ser el doctor Josep Calzada Oliveras (en aquell moment, canonge de la catedral de Girona), i els mossens Josep Pol Aran i Joan Vila Torrent, ho va certificar en Juli Massó Feliu, secretari del jutjat municipal de Pau que es trobava presidit pel jutge Miquel Estiu Viñas. Tot i que la parella ja estava casada pel civil des de 1932, ara van voler-ho fer per l’Església. Ell tenia 54 anys i ella 10 anys més.
El que, finalment, no es va poder aportar, va ser cap testimoni gràfic de l’acte. L’encarregat de fer-ho, el secretari judicial Juli Massó, es va adonar que el carret que havia utilitzat estava velat al anar a revelar les fotos que havia fet a la parella a dins de l’església.
Posteriorment, el petit comitè nupcial es va adreçar al restaurant “El merendero de la Barca”, molt utilitzat a l’època per aquesta mena de celebracions, i on, un cop més, la presència del Cadillac de Dalí, va causar l’admiració entre els comensals.
Us adjuntem el document que en dona fe i que, pensem, molt probablement va ser la causa de la visita del pintor al poble, tot preparant amb l’amic rector (o fins i tot sol·licitant-li) la seva participació en la cerimònia. Un casament que la premsa de l’època va qualificar com “discreta, casi secreta” i en la que gràcies a aquesta troballa, podem documentar la petita participació del nostre poble en l’esdeveniment.
Per si algú el vol veure, l’automòbil que va aterrar al poble ara es troba, completament restaurat, presidint l’espai de la cúpula del Museu Dalí de Figueres.
JOSEP M. MOLINET I CALVEROL.
MESTRE NACIONAL A FORNELLS I HEROI DE LA BATALLA DE L'EBRE.
Revista Forn d'Anells núm. 165 (2025)
Treballant en la preparació d’un nou llibre, aquest cop dedicat a l'escola del nostre poble, hem descobert un mestre que va tenir un pas efímer per Fornells i que, uns anys més tard, va participar de forma molt destacada en la batalla de l'Ebre dins de la Guerra Civil. Segons hem pogut esbrinar, desobeint les ordres dels seus superiors, va aconseguir evitar la més que probable total aniquilació del seu batalló: el Terç de Montserrat.
En Josep M. Molinet i Calverol va néixer a Figueres (en algun text consta com a fill d’Espolla) el 22 de desembre de 1910. Abans d’obtenir la plaça de mestre a Fornells, va exercir la docència a Cabanes, Pals i el Pasteral (la Cellera de Ter). Finalment, el 13 de novembre de 1934 va prendre possessió de l'escola de nens local. S'hi va estar tot el curs, sent traslladat l’any següent a la Bisbal.
Era el més gran de nou germans i ben aviat va haver de posar-se a treballar per a ajudar a la família. Els seus companys mestres de la Bisbal el van definir com un home més aviat baixet, molt bon professor i una persona amabilíssima. D'idees republicanes, es va disgustar en veure la manera com alguns escamots d'exaltats van actuar als inicis de la guerra. Quan el van cridar a files, el 18 de juny de 1937, ja no el van localitzar. Poc després, reapareixia com a voluntari carlista en el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, primer amb el grau d'alferes, més tard, el 5 de març del 1938, va ser nomenat tinent del mateix cos.
El Terç es trobava format per quatre companyies de voluntaris catalans provinents de totes les classes socials. Tenia una base conservadora i catòlica (entre els supervivents, van ordenar-se 27 capellans). S'hi celebraven les festes i les tradicions de Catalunya, i el català era sovint la llengua emprada entre la tropa, amb gran disgust de bona part dels seus oficials.
Durant la batalla de l’Ebre, el 19 d’agost de 1938, van rebre l’ordre d’assaltar la cota 481, l’anomenada Punta Targa. Es tractava d’una posició estratègica, propera a un punt d’enllaç de comunicacions a poca distància de Villalba dels Arcs (Terra Alta). Se’ls demanava l’ocupació per assalt d’aquesta cota des d’un altre turó, aquest ocupat per l’exèrcit franquista. Entre tots dos turons, s’estenien cent metres de terreny descobert. Anys més tard, el tinent Molinet va deixar escrit a les seves memòries que “tot el que aquell dia es podia fer malament, es va fer malament”. De fet, tal com es va plantejar, l’operació va ser, des del primer moment, una operació suïcida.
.png)
%20%20_JPG.jpg)
Josep M. Molinet i Calverol
Amb una preparació estratègica i logística deficient i sense que fossin ateses cap de les demandes d’informació formulades al comandament del cos per part dels seus oficials, la primera companyia va iniciar la marxa i, ràpidament, va ser escombrada pel foc de les metralladores. Els pocs sobrevinents es van fixar sobre el terreny, mirant de resguardar-se d’aquell infern. La segona i tercera companyia, no es van atrevir a sortir de les seves posicions. El comandant Millán de Priego, nerviós per les notícies negatives que li arribaven i no volent acceptar el seu fracàs, va ordenar l'assalt immediat de les dues companyies agotzonades, alhora que exigia a la quarta, conduïda pel tinent Molinet, que s'unís a la resta del Terç, i que abandonés la seva posició dins del camp de batalla, destinada a contenir un possible contraatac de l'enemic.
El mestre va dubtar immediatament sobre si havia d'obeir o no l'ordre del seu cap. Sabia perfectament la importància del risc que assumia en el cas de no fer-ho i els terribles efectes que aquesta decisió li podien suposar. A tall de justificació, va fer arribar fins al seu comandant una nota on li intentava fer veure el perill derivat d'abandonar la seva posició en cas d'enfonsar-se la línia del front.
Mentre esperava la resposta (o destitució) del seu cap, la situació en el camp de batalla es va estabilitzar i els republicans van accedir a aturar els combats durant unes hores per poder retirar els ferits i els cadàvers estesos sobre el terreny.
L’endemà, la cota 481 va ser abandonada i l’exèrcit franquista la va poder conquerir sense disparar cap tret.
El tinent Molinet no va ser mai acusat de desobeir les ordres dels seus superiors. Les elevades baixes que va patir el Terç, van obligar a reduir-lo fins a una sola companyia que es va posar, provisionalment, sota el seu comandament. Així, assumint el risc de perdre la vida per la seva insubordinació, va salvar la de molts dels seus companys.
Acabada la guerra, a causa del seu passat republicà, se li va obrir un expedient de depuració (Signatura: 32/12580) que es va tancar sense conseqüències. Continuà treballant a la Bisbal fins al 1944 quan va ser destinat a Figueres on va viure i treballar fins a la seva mort. També va participar de la política municipal sent regidor de l’ajuntament entre 1951 i 1955. Es va casar amb Pilar Trayter Barris i va tenir una filla. Amb els anys, es va jubilar com a director del Col·legi Sant Pau.
Va rebre diverses distincions entre les quals destaquen la Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres (1977) i la Cruz de Alfonso X El Sabio (1977).
Va morir a Figueres el 12 de febrer de 1995.
Bandera del Tercio de Montserrat
L'AGRUPACIÓ CULTURAL I ESPORTIVA COMPLEIX CINQUANTA ANYS.
Entrevista figurada basada en converses mantingudes amb en Joan.
Revista Forn d'Anells núm. 166 (2026)
Amb motiu del 50è aniversari de la fundació de l'Agrupació Cultural i Esportiva de Fornells, ens hem entrevistat amb Joan Busó i Recasens, un dels seus promotors i primer president de la mateixa des dels seus inicis, el 1976, fins al 1979.
En Joan és un fornellenc de soca-rel, nascut i criat al poble, bon amic dels seus amics i persona senzilla i afable, sempre disposada a col·laborar amb tot allò que serveixi per a dinamitzar la vida cultural i social de la nostra vila. Ens até, com en altres ocasions, en el menjador del seu habitatge.
Grup de Recerca: Com va ser això de crear l'Agrupació?
Joan Busó: Hi havia al poble una necessitat de trobar un catalitzador de les aspiracions de la joventut, que no disposava de cap entitat que coordinés les diverses activitats que es feien i altres que necessitaven una entitat darrere que les promocionés i les dirigís. Ens trobàvem en els inicis de la democràcia al nostre país i semblava necessari canalitzar i donar forma a unes expectatives que just estaven iniciant-se a l'empara de la nova situació política.
GdR: Com va ser la resposta que vau rebre per part del poble?
J. B.: Excel·lent. Inicialment, ens vam proposar unificar les diverses activitats que es duien a terme en el Casal Parroquial, en l'autodenominat Club dels Joves del poble i a les escoles. Ens vam oferir per a ajudar en l'organització de les festes de Nadal, del Casal i la de Sant Vidal i Sant Cugat, aportant en aquestes un nou aire.
GdR: Aleshores, l’Agrupació també aglutinava l’esport?
J.B.: I tant! Quan vàrem iniciar les activitats de l’Agrupació, el 1976, aquestes també incloïen l’equip de futbol local (la Unió Esportiva Fornells). Tot i que els seus inicis eren molt modestos, en poc més de tres anys vam aconseguir que el nostre equip resultés campió en la categoria d'aficionats.
GdR: I en l'àmbit cultural?
J.B.: Vam iniciar els contactes per a disposar d'una biblioteca pública i, a partir d'abril del 1978, de manera trimestral, es va començar a editar una revista (Ressò) per a donar conèixer les activitats de l'Agrupació i, a més, oferir un espai on tothom podia col·laborar aportant les seves opinions i millores.
GdR: Com veu l'actualitat de l'Agrupació?
J.B.: Bé, crec que fa cinquanta anys, ningú no podia imaginar el salt qualitatiu i quantitatiu que l'Agrupació ha tingut dins del nostre poble. El munt d'activitats que aquesta organitza, col·labora i promou, es troba lluny del que podíem oferir a la joventut d'aquells llunyans inicis i, per aquest motiu, aquells que vam començar aquest projecte ens hem de sentir molt orgullosos d'allò que en el seu moment vàrem crear i de la tasca que els presidents i juntes directives posteriors han dut a terme durant tots aquests anys.
GdR: Moltes gràcies, Joan per compartir amb nosaltres aquests records tan entranyables, i que amb satisfacció podem comprovar que tot allò que vàreu crear, encara perdura.
Joan Busó
