GdR Grup de Recerca de Fornells de la Selva
Afers del Camí Ral
Revista Forn d'Anells núm. 154 (2023)
Tots sabem que pel nostre municipi hi passa l’N-II i que és una via de comunicació molt important que ens porta a Barcelona i també al país veí. Antigament, també hi havia un camí que passava pels boscos i per les planes. En els documents dels Francs, en els segles IX i X, el coneixíem amb els noms llatins “Via Mercadària”, “la Strata Francisca” i “la Stratam qui pergit de Gerunde ad Barchinonam”. Aquest camí medieval, també conegut com a Camí Ral o Real (que prové per derivació fonètica de camí reial, referint-se als camins del rei), que ha estat utilitzat fins fa cent anys, se’n tenen moltes notícies.
Aquest camí va ser un gran constructor de país. Va fer néixer pobles i ciutats al seu entorn i és nutrient del gran nombre de persones i de mercaderies que hi transitaven. Primer va ser un camí sense veïns, que travessava boscos i turons, però que amb el pas dels anys o segles, un dia s’hi va construir un hostal, una ermita, un castell o una ferreria. Torna a passar el temps i en direm Hostalric, Pont Major, Sarrià, etc. i que en el transcurs del temps hi podem trobar un seguit de cases. Segles després, aquest camí encara és viu al carrer principal de les poblacions com Mallorquines, que es conserva intacte. Al nostre municipi, el Camí Ral ens ve de l’avellaneda, passa pel mas la Seva i abans d’entrar a Riudellots acaba passant per la torre d’Estrac, que és l’última casa del nostre municipi. Estrac, Estrach o Estarach és l’evolució de la paraula llatina strata o strada, que significa camí.
Avui citarem quatre hostals que, per proximitat, tots coneixem.
L’Hostal de la Pequenya estava situat al veïnat de la Pequenya (Riudellots de la Selva), a la carretera nacional prop de l'encreuament amb l'Aeroport de Vilobí d'Onyar. Surt en un mapa de l’any 1880. La premsa explica que el mes d’agost de l’any 1902 hi va haver un terrible accident en incendiar-se el petroli que venien a granel. Hi hagué tres morts, entre ells l’hostaler i la seva muller. Als anys seixanta del segle XX encara hi era. L’any 2007, per culpa de les obres de transformació de l’antiga N-II en l’actual autovia (A-II), es va haver d’enderrocar que enderrocar l’hostal. Els propietaris es varen traslladar a l’altre costat de carretera, al restaurant la Roca Petita, de nova construcció.
L’Hostal Nou (abans l’Hostal de la Ricarda) de Riudellots de la Selva. Situat dalt d’un petit turó, està a la vista de tothom que passa per l’autovia. És una casa de dues plantes del segle XV, i té adossada una capella (dedicada a la Mare de Déu del Remei) a l’esquerra de la casa amb una porta adovellada. A l’interior hi ha un pati que encara conserva els abeuradors per als cavalls i, al voltant les cavallerisses.
L’Hostal de la Seva (abans Borda Comptesa), està situat al nostre municipi al peu del Camí Ral. Aquesta masia es dedicava a fer d’hostal al segle XVII. En un mapa de l’any 1755 hi surt esmentada també com a casa de postes. Una posta o casa de postes era un establiment on es realitzaven la presa i canvi de cavalleries i assignació de postillons per als correus, viatgers o bestiar. Les cases de postes es disposaven en les principals poblacions al llarg de les línies de correus i a les vies principals per proveir el subministrament de cavalls necessari per fer els viatges. Moltes servien també d'aturada de diligències per a viatgers. Sobre la porta de les cases s'hi posava un escut amb les armes reials i un rètol amb grans lletres modelades amb la inscripció «parada de postes». L’any 1757 encara consta la seva dedicació d’hostal, i el duc d’Arcos (Antonio Ponce de León y Spínola, Capitán General de los Reales Ejércitos) l’any 1772 hi passa. També Alexandre de Laborde cap a l’any 1800. L’hostal de la Seva, l’any 1437, era coneguda amb el nom de Borda Comtessa. L’edifici avui està reconvertit en masia i està situat a l’N-IIa (zona concessionaris), abans conegut com a Camí Ral o Real.
L’Hostal de l’Avellaneda de Girona. D’aquest mas se’n té constància el 1350, però que fessin d’hostalers no se sap. El que sí que se sap és que l’any 1496 el rei Ferran el Catòlic s’hi va aturar tot esperant que les autoritats de Girona s’acostessin a fer-li les reverències de rigor. En un mapa del 1860 hi llegim “Mesón de l’Avellaneda”. Actualment s’hi exerceix l’activitat restauradora.
Els hostals eren un món de relacions humanes i de circumstància, origen d’històries, de llegendes i cançons. En l’època medieval, els hostals del costat del Camí Ral obren la porta als que passen. Edificis precaris, gairebé una teulada i poca cosa més i sense res de menjar.
Un viatger sorprès comenta “a l’hostal no tenien res de res, ni de beure, ni de menjar, i ni pagant-t’ho. Ho havíem de comprar tot en un altre indret i després preparar-ho nosaltres mateixos a l’hostal”. Però això era una manera de fer pròpia dels temps. Un altre viatger explica que només els donen sostre i llit: “per la resta qui vol pa i vi se l’ha d’anar a buscar, i si no n’hagéssim portat una mica, ho hagéssim passat malament”. Tot i que sembla un costum medieval molt general, consten altres establiments que sí que donaven menjar. Un viatger francès, Jules Lacroix de Marlès, escriu l’any 1843 que això va començar a canviar gràcies a l’ocupació d’Espanya pels soldats del seu país: “Als hostals, abans de l’entrada dels francesos, un estava condemnat a morir de fam, com en els temps de Cervantes, si no es tenia la precaució de portar-hi el menjar un mateix”. L’entrada del francesos va donar un impuls a aquesta mena d’indústria, però en marxar les coses han tornat al seu estat anterior, menys un petit nombre de viles i hostals. Però de què serveix trobar dos o tres hostals plens de queviures en una ruta de cent cinquanta llegües?
La conservació d’aquest camí era molt precària. La xarxa de municipis pobres feia que a penes poguessin fer-ne cap mena de manteniment. El camí Ral era un desgavell i tenia paraules gruixudes dels qui hi transitaven. Rius, rierols, rieres, rials, sots, torrents, escòrrecs, xaragalls i tota mena d’obstacles d’aigua que feia molt difícil el pas per Camí Ral, tant per a les persones, els vehicles com els animals. Sobretot en temps de pluja, quan l’aigua baixava amb energia, basses de fang on les rodes dels carruatges ensopegaven. Llits de rius que estaven secs a l’estiu es convertien en trampes mortals en temps de riuades.
El viatger Gàlvez arriba a Hostalric i cansat de tocar aigua, reflexiona ”Cinco o seis ríos pasamos esta tarde, y en ninguno hay Puente. Antes noté esta falta en más de 20 ríos que se pasan desde la raya de Francia. Ignoro si es esto por descuido o de intento se conservan así para tener cortado el camino y que sirvan estos ríos para tener cortado el camino y que sirvan estos ríos para detener las tropas enemigas en tiempo de guerra” (1775). Realment de ponts n’hi havia pocs. Pont Major és esmentat el segle XI, Pont de Molins al segle XVI, i el de Girona, el pont de pedra de Sant Francesc que sembla que és del segle XIII.
Un altre perill que tenia el Camí Ral el descriu en Cuelbis, i ens diu que el camí “Es muy trabajoso de muchas montañas i peligrosas costes de los salteadores” (1600). Tot eren incerteses i queixes dels que hi passaven.
.png)
La Seva (Fornells de la Selva)
.png)
Estanc Avellaneda (Girona)
Referències:
-
El Camí Real de França / Història.
-
Per camins històrics IV. De Francesc Costa Oller.
-
Mataró 2016.
UNA TROBALLA HISTÒRICA
Revista Forn d'Anells núm. 155 (2023)
Fa uns mesos, una veïna del poble, ens va fer arribar una petita pedra de tipus sorrenc, de poc més de 15 cm d’altura per 10 d’ample, que havia trobat, arran de terra, en un espai obert del centre del nostre municipi. La peça presentava una figura antropomòrfica, barbuda, molt desgastada i es trobava parcialment escapçada pel damunt de la seva part dreta. A la seva esquerra, mantenia una línia de separació amb una nova figura, gairebé desapareguda, per culpa del desgast del material. Us adjuntem la fotografia.
El que més ens va cridar l’atenció va ser la forma arrodonida que presentava pel seu darrere. La corba que projectava eliminava força opcions a l’hora de plantejar qualsevol hipòtesi sobre la seva utilitat.
Ràpidament, ens vam posar en contacte amb el professor Josep Maria Llorens, arqueòleg i director de la biblioteca del Museu d’Arqueologia de Girona, amb seu a Pedret. Ens va atendre amb una gran amabilitat i molt d’interès per la troballa. Malauradament, l’estat de la mateixa no permetia massa elucubracions. Sí que ens va poder delimitar el seu diàmetre (al voltant de 30 cm) i ens va ajudar a descartar algunes opcions respecte al seu destí. Com ja havíem suposat, era impossible que servís de baix relleu sobre una superfície plana, com una caixa, paret, o mur. A més, ens va fer veure que el material sorrenc del qual estava feta, feia arquitectònicament inviable que pogués formar part d’un capitell, donat no resistiria cap pes al seu damunt.
Finament, va proposar la hipòtesi que la peça hagués pogut formar part una pica beneitera. Les piques beneiteres estaven situades a l'entrada de les esglésies i, com indica el seu nom, contenien aigua beneita per tal que els fidels s’hi senyessin en entrar al temple. El diàmetre de la nostra pedra, petit per una de baptismal, i el disseny de la seva decoració semblava que encaixarien en un element d’aquest tipus.
Un cop confirmat que teníem a les mans una antiguitat de debò, ens va esperonar per insistir en la recerca d’alguna informació més. Ell mateix ens va adreçar al professor de la UdG Gerardo Boto Varela, Doctor en Història de l’Art i especialista en Art Medieval, tot comentant amb gran encomi la seva vàlua professional.
El Doctor Boto ens va rebre pocs dies més tard al seu despatx de la Universitat de Girona i, ràpidament, va aprovar la hipòtesi que aquella peça pogués formar part d’una pica beneitera. I ens va dir més coses: que corresponia al període d’art gòtic (sempre ens havia semblat que podria tractar-se d’un element romànic) i que ell la dataria entre els segles XIV i XVI.
Com podeu imaginar-vos, tot i ser conscients de les limitacions que l’estat de la peça comportava, la dificultat en provar la hipòtesi que realment formés part d’una pila beneitera i l’ambigüitat aplicable a la seva cronologia, pel nostre Grup, tot el procés que ha comportat la seva investigació ha estat una experiència extraordinària.
Avui us la presentem. Amb l’orgull de poder garantir-vos la seva antiguitat i confirmar-vos que forma part de la història del nostre poble. Una part de la història que, a partir d’aquest moment i arran de la generositat de la persona que l’ha trobada, resta a la disposició de tots nosaltres al petit museu de l’església de Fornells.
WENCESLAO ESPINOSA LLUSÀ: Un regidor republicà exiliat.
Revista Forn d'Anells núm. 156 (2023)
Vam poder recuperar la carta que el nostre regidor durant el temps de la II República, Wenceslao Espinosa, va adreçar al cònsol de Mèxic a París, tot demanant l’admissió com a refugiats al país, d’ell i de la seva família.
En el mateix arxiu, vam trobar un munt de peticions similars que el govern mexicà ha tingut l’encert de publicar en una web. Per qui vulgui capficar-s’hi, es diu “MEMÓRICA. México. Haz memoria” i l’URL és:
https://memoricamexico.gob.mx/swb/memorica/Cedula?oId=BnMbr28BKx7cnKFK8fkH
Gairebé és tota la informació que hem pogut recollir sobre el nostre conciutadà. Com sabeu, el llibre que recull els actes de l’Ajuntament de Fornells en els primers anys de la contesa ha desaparegut. Fins i tot, hem comprovat que no surt com a regidor en la part del llibre que sí es conserva, corresponent als mesos finals del conflicte. Per tant, quan diem que va ser regidor, ho fem seguint les seves pròpies paraules, sense que ho puguem confrontar en cap font documental alternativa.
També hem pogut accedir al dossier del consell de guerra que se li va fer en el Tribunal de Responsabilidades Políticas de Gerona, amb sentencia publicada al BOE del 22/4/1940. Annex 113 pàg. 2018.
Val a dir que la suma de gestions que hem hagut de realitzar per tal d’aconseguir el dossier podria ser perfectament el guió per a un altre article. El tema dóna per fer-lo i també s’ho val. Malauradament, d’aquest tampoc no n’hem tret cap més detall sobre la persona. Únicament, la petició a les autoritats del nou govern local, per tal de comprovar l’existència o no d’algun tipus de bé del senyor Espinosa, i el recull de la resposta negativa de tothom qui va ser consultat.
Seguint la redacció del seu escrit, aquest manifesta tenir cinquanta anys (el 6/5/1936), estar casat amb Maria Mollar Gil, de quaranta anys i tenir tres filles: Maria, de vuit anys, Lolita de cinc i Marina de tres. També tenia un fill, Gabriel de dinou anys.
El senyor Espinosa manifesta haver estat el secretari d’Organització del PSUC a Fornells (“antes de la unificación”, diu), militant “activo” del PSOE, i regidor a l’ajuntament en representació del partit.
El seu fill, en Gabriel, havia estat secretari d’Organització de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya a Girona, i també va exercir el mateix càrrec en l’exercit, dins del Batalló Pirenaic. També va ser militant “activo” del PSOE, com el pare, motiu pel qual els era impossible el retorn a l’Espanya de Franco i es trobaven refugiats a França, al municipi de Lo Poet.
El tribunal militar de Responsabilidades Políticas de Girona; Jutge instructor: Manuel Martínez Carreño, Capitán de Infantería, el va condemnar a quinze anys d’inhabilitació per exercir càrrecs polítics i sindicals, pèrdua total de béns i a exiliar-se un mínim de dos-cents cinquanta kilòmetres de Catalunya. En Wenceslao va escollir un exili més llunyà. Del fill no n’hem trobat rastre.
Desconeixem si finalment van aconseguir marxar a Mèxic. La web simplement publica les cartes adreçades a l’ambaixador i hem pogut comprovar que alguns d’ells no van ser acceptats i van acabar en camps de concentració/extermini alemanys. El destí d’aquesta família, com el de moltes altres de l’època, ha quedat esborrat del registre dels temps.
