GdR Grup de Recerca de Fornells de la Selva
ALTRES TEMPS
Revista Forn d'Anells núm. 146 (2021)
Durant aquests Nadal tan estrany he tingut temps de repassar antigues revistes, i m’ha cridat l’atenció un escrit de l’any 1984 perquè fa referència a una època que queda fora del nostre abast. Estem parlant d’un escrit fet per l’amic, i que també va ser col·laborador d’aquesta revista, en Josep Recasens, que malauradament ja fa molts anys que va morir.
En el seu escrit ens parla de la bona gent de principis del segle passat. En Josep ens deia que la màxima preocupació de la gent era la lluita que tenien per poder sobreviure,. La gent treballava de punta de clar fins que es feia fosc, i amb eines molt rudimentàries i escasses. Avui podríem valorar la feina que feien aquelles persones que varen sacrificar els millors anys de la seva vida a canvi d’uns sous de misèria i que només els permetia malviure. Pel que fa a l’alimentació, aquesta venia condicionada pel nivell de vida que aleshores era molt minsa. La gran majoria de la gent feia tot el possible per auto abastir-se.
Fornells, al igual que els poblets de les rodalies, tenia una població majoritàriament agrícola, i com és de suposar, la seva dieta consistia a base de granes i viandes que recollien en les seves pròpies collites. Ho completaven amb el vi, l’oli i el pa que sovint elaboraven en petits forns casolans. Com a complement acostumaven a menjar arengades I bacallà, tot i que l’autèntic rei era el porc, del qual se n’aprofitava
Paller de Cal Rellotger. Any 1960 aprox.
A pagès, la feina solia venir de cop per a tothom, i per això estaven els veïns i els amics, per ajudar-se.
tot, i que ben repartit podia durar tot l’any. El cas era no posar els peus gaire sovint a la botiga del poble. El pollastre i els ous eren LLAVORS un menjar de luxe, reservat només a les grans diades. Calia doncs reservar-los per tal de poder anar als mercats i fer-ne alguns calerons, que bona falta els feia.
“Aquells sí que eren altres temps”. Això ho hem sentit tots, sobre tot de la gent gran, i és que quan les xacres pròpies dels anys sorgeixen, resulta reconfortant recordar la jovenesa. La nostra gent més gran recordaran aquella època en què el tarannà de les persones tenien uns aspectes humans de bondat i solidaritat molt superiors als actuals.
Fent una ullada a aquella època veient que les dades cal considerar-les com a simples anècdotes.
Un treballador d’una bòvila guanyava tres pessetes de les antigues al dia, i quan anaven a buscar feixines se’ls donava deu cèntims de més.
Anar a Girona amb tren costava cinquanta cèntims i només els diumenges despatxaven bitllet d’anada i tornada per cinquanta-cinc. Tot i això, eren moltes les persones que anaven i tornaven a peu des de Fornells, Campllong o Sant Andreu, entre altres.
Fent una ullada a aquella època veient que les dades cal considerar-les com a simples anècdotes.
Un treballador d’una bòvila guanyava tres pessetes de les antigues al dia, i quan anaven a buscar feixines se’ls donava deu cèntims de més.
Anar a Girona amb tren costava cinquanta cèntims i només els diumenges despatxaven bitllet d’anada i tornada per cinquanta-cinc. Tot i això, eren moltes les persones que anaven i tornaven a peu des de Fornells, Campllong o Sant Andreu, entre altres.
A la província regien els següents preus: el blat a 0,30 pessetes (30 cèntims), el quilo de farina es pagava a 0,52 ptes, el blat de moro a 0,30 ptes, l’arròs a 0,75, les mongetes a 0,65 i el pa es venia entre 0,45 i 0,50 pessetes el quilo. A casa, al mas La Seva, el meu sogre portava la farina a can Biel, i el tracte era de que per cada quilo de farina que li subministrava li canviaria per un pa de quilo, que s’anaven descomptant mitjançant unes anotacions que feien en una petita llibreta de butxaca. Dit així sembla una mica estrany, però era un bon tracte pels dos.
Les verduleres del mercat de Girona anaven a la vaga per què consideraven excessiu el pagament de 10 cèntims per dia que els exigia l’Ajuntament de Girona.
Els pocs que podien anar a menjar a la taberna els hi costava una porció d’escudella 10 cèntims. Una porció de carn d’olla es pagava 25 cèntims, d’una porció d’arròs a la catalana 30 cts, una truita a la francesa costava 35 cts, per un porró de vi es pagaven 40 cts i per acabar, un cigarro puro, 15 cts.
A la Cellera de Ter es va denunciar a un “cortante de carnes” per haver venut una vedella morta de malaltia infecciosa. La vedella havia estat comprada per trenta pessetes.
Avui dia segur que hi ha persones grans que encara recorden haver experimentat en la seva pròpia pell tota aquesta metamorfosi social i econòmica, que va des d’haver viscut amb enllumenat d’oli i carbur, i que avui es desesperen quan veuen aquesta disbauxa de llum i malbaratament de tota mena d’energies, com també el fet de passar de discutir les qüestions econòmiques en cèntims i avui dia, en milers.
No podem negar que la societat ha aconseguit uns avenços inimaginables des de primers del segle passat, des d’aquella corrua de captaires que anaven de mas en mas buscant uns cèntims o un bocí de pa. Hem passat a la situació actual amb la implantació de les pensions de jubilació, amb el que això representa per a la gent gran.
L’era de can Mallorquí. Any 1960 aprox.
La Marcelina Coll Rigau estava donant de menjar a les gallines per després portar-les al mercat i vendre-les.
Mercat del bestiar de Girona. Any 1930.
DEL 4 AL 5 D'OCTUBRE DE L'ANY 1582
Revista Forn d'Anells núm. 147 (2021)
La humanitat, des del principi dels temps, ha tingut ha necessitat d’organitzar-se i així poder anticipar-se a un seguit de fenòmens que anaven succeint-se de manera cíclica, com les estacions de l’any amb les seves possibles inundacions o les èpoques més adequades per sembrar o recollir les collites. Per això la mesura del temps ha resultat fonamental per a totes les civilitzacions.
A l'edat mitjana, el concepte del temps no tenia res a veure amb el que tenim avui dia. En l'actualitat, és un concepte precís i tots sabem en quin dia, mes i any estem, quina edat tenim o en quin any hem nascut, per l'home medieval no era una cosa tan senzilla. Les classes dirigents, intel·lectual, eclesiàstiques, eren els únics que tenien una percepció aproximada del temps, la resta de la població, no obstant, vivien el dia a dia, guiant-se únicament pel dia i la nit i per les estacions. Estaven acostumats únicament al cicle natural del temps, el qual tenia un caràcter cíclic: dia, setmana i estació.
Durant l'edat mitjana sempre va haver-hi una certa enyorança del temps passat que, suposadament, va ser millor. Aquesta concepció pessimista generava una certa resignació: l'home estava sotmès al temps i als seus avatars, i aquesta situació no va canviar fins a la invenció del rellotge mecànic de torre, instal·lat a les grans ciutats al segle XIV, i és quan l'home passa a controlar el temps.
El rellotge del campanar de Fornells només tenia una sola broca. La casa de l’esquerra era can Vidal.
L’antic cementiri unia l’Església amb l’Ajuntament d’aleshores.
El primer rellotge que va tenir el campanar de Fornells, només tenia una única broca que assenyalava les hores. Fins llavors, el temps estava regit pel calendari i l'horari eclesiàstic. En Josep M. Marques (arxiver del Bisbat de Girona) ens deia que possiblement, aquest rellotge que teníem al poble, podia haver estat un antic rellotge de la catedral de Girona, i que per algun motiu, va venir a parar a Fornells, potser perquè no anava a l’hora?. Aquesta teoria, de moment no s’ha pogut documentar. A l’any 1996, el mossèn juntament amb el Grup de Recerca vàrem desmuntar aquest antic rellotge per tal de poder-lo baixar del campanar. Un cop baixat, i gràcies a les marques que havíem fet a les peces de la maquinària, el vàrem poder tornar a muntar. La maquinària d’aquest rellotge és una joia de la forja i de la mecànica. Actualment està guardat a la torre de l’església, al local que duran un temps va estar destinat a ser el museu parroquial.
A primers del segle passat (1924), el nostre campaner era en Joan Pujol Pagès i vivia al carrer del Riu. Ell era qui a més de tocar les campanes també feia el manteniment del rellotge del campanar de l’església i que consistia en donar-li corda un cop al dia.
El dia 4 d’octubre de 1582 va ser el dia de l’entrada en vigor del denominat Calendari Gregorià. El Papa Gregori XIII, va substituir el que fins aleshores havia instaurat l’emperador romà Juli César (Calendari Julià), posant ordre a l’antic i caòtic calendari romà. El calendari julià era considerat com a molt precís, però tenia un petit error, establia la duració de l’any en 365 dies i 6 hores, però amb una diferència d’11 minuts i 14 segons, i que es convertien cada 128 anys en un dia complet.
El calendari gregorià és actualment el calendari que s’utilitza pràcticament en tot el món i al que sovint se’l denomina calendari cristià o occidental per distingir-lo d’altres calendaris com el jueu, l’àrab o el xinès.
No tots els països varen aplicar aquest calendari al mateix temps, i Espanya, Itàlia, Portugal i Polònia, varen ser els primers en aplicar-lo. La diferència d’un calendari a l’altre era de 10 dies, deixant d’existir els dies compresos entre el dijous 4 d’octubre al divendres dia 15 del mateix mes. Anglaterra va fer el canvi de calendari l’any 1752, i l’últim país en aplicar-lo va ser Grècia a l’any 1923, passant del dijous 15 de febrer al dijous 1 de març.
Aquest canvi va comportar molts problemes, per exemple, a Frankfurt i a Londres, la gent, era conscient de que havien perdut aquests dies de les seves vides, i les noves lleis establien que l’estat no els hi podia cobrar els impostos corresponents d’aquells dies perduts, però que els treballadors tampoc podien cobrar el sous d’uns dies que no existien. Aquest canvi de calendari també va produir nombroses curiositats, com el fet que Cervantes i Shakespeare que van morir el 22 i 23 d’abril de 1616, no era el mateix dia a Anglaterra que a Espanya, ja que a Anglaterra encara es regia pel calendari julià, mentre que a les Espanyes, ja es regien pel calendari gregorià.
Pels espanyols, Shakespeare va morir el dia 3 de maig del 1616, 10 dies mes tard que a Anglaterra.
Maquinària de l’antic rellotge de l’església.