GdR Grup de Recerca de Fornells de la Selva
Forns de Calç a Fornells
Revista Forn d'Anells núm. 143 (2020)
Els treballs de construcció del TGV entre el carrer Joan Turró de Girona i Riudellots de la Selva, iniciats el 2007, han permès trobar diversos jaciments arqueològics que fins ara eren totalment desconeguts: Can Gelats, Camps de Mas Figueres, Camp de l’Abadia a Aiguaviva i el Bosc de la Torre de Bach a Fornells de la Selva.
Aquests jaciments han estat descoberts en el traçat de la via del tren.
Aquestes troballes també són importants ja que Aiguaviva i Fornells eren dos municipis en els quals escassament s’havien documentat troballes prehistòriques ni de l’antiguitat, exceptuant l’edifici sepulcral romà del Temple, i la sitja trobada a Fornells arran de les obres de la variant de Girona.
Al nostre municipi també s’han realitzat excavacions al jaciment paleolític dels Camps de Can Nadal i als Camps de Mas Gri, on s’ha trobat una fossa de finals de l’edat del Bronze i principis de l’edat del Ferro.
esquema d'un forn de calç
El jaciment del Bosc de la Torre de Bach va ser descobert el 2008 al nord-oest del nostre municipi, a 1,7 Km del nucli urbà dins una zona boscosa annexa al mas del mateix nom, on es varen descobrir un seguit de forns i estructures de combustió . Es van documentar un total de 12 estructures de combustió, de les quals 7 eren forns de producció de calç.
En època romana la calç ja era molt utilitzada i la seva obtenció era ben coneguda, de tal manera que Marc Porci Cató (234- 145 aC.) a la seva obra “ De agricola ” explica amb tot detall com ha de ser un forn de calç.
Pel que sembla, la tècnica no ha variat gaire en aquests 2.200 anys, ja que els forns tradicionals que varen funcionar fins la dècada del 1950-1960 són pràcticament idèntics als dels romans.
Un forn de calç és una cavitat de forma rodona de cinc o sis metres d'altura, excavat en un marge. Està construït en forma d'olla, de manera que la part més ampla de l'edificació és la zona del mig.
Segons l’escrit publicat a la revista Quaderns de la Selva, de l’any 2009, els forns se situaven a la falda d’un desnivell per beneficiar-se d’una isotèrmia eficaç i d’un accés còmode, tant a la cambra de combustió (ubicada a la part baixa) com per la càrrega i descàrrega de les pedres a la part alta. Habitualment aquest tipus de forns es construïen prop d’una font d’aigua, necessària per al procés de creació de la calç, que en el nostre cas es tractava del rec de Can Gibert, que transcorre a escassos metres a l’oest del jaciment.
Els forns trobats al Bosc la Torre de Bach presentaven la morfologia clàssica dels forns de calç. Estaven compostos per un espai de circulació de treball a la part baixa i frontal, el praefurnium o boca d’alimentació i la cambra de cocció. El praefurnium és per on s’introduïa, a la cambra del foc o fogó, el combustible per cremar (fusta, carbó, etc.) i potser també les pedres per coure. Les pedres calcàries es disposaven en la cambra de cocció formant una falsa cúpula, al centre de la qual s’apilava el combustible. Seguidament s’iniciava la combustió, que podia durar diversos dies depenent de les dimensions del forn i de la qualitat del carburant. Una vegada s’assolia la temperatura adequada es segellava la boca d’alimentació amb tovots, pedres i argila, tancant de forma hermètica el forn durant uns dies més per tal de finalitzar la cocció perfecta de les pedres. Una vegada s’havia refredat el forn s’extreien les pedres calcàries ja cuites i es molien per tal d’obtenir la calç viva, i que només calia hidratar.
Aquests forns tenien una durada limitada, ja que amb la cuita també es desgastava el material de les parets.
Us podem explicar una anècdota, i és que davant del forn hi havia un cobert, que solia ser diferent en cada cas, i que servia d'aixopluc als treballadors. Aquests, moltes vegades no tenien temps d’anar a casa seva i en aquest porxo hi solien tenir un jaç, on podien fer una becaina o senzillament trencar el son. També hi tenien una petita cuina improvisada i d'altres coses que podien necessitar mentre durava la cuita
Aquesta calç barrejada amb sorra (80% sorra i un 20% calç) i després d'amarar-la en una bassa, servia per a la construcció. Antigament, a l'estiu, la gent tirava un terròs de calç a dins del pou per a desinfectar l'aigua. Amb la calç morta, que s'obtenia després de barrejar la calç viva amb aigua, també s'emblanquinaven els arbres fruiters, per tal de protegir-los dels insectes. També servia per a emblanquinar les parets de galliners, corrals o façanes i d'aquesta manera desinfectar-les, per això es deia que fang i calç tapen molts mals. un altre ús que es feia de la calç era el d'utilitzar-la per a blanquejar paper.
Les pintures al fresc que decoraven els interiors de les cases romanes i d'algunes esglésies romàniques s'aplicaven damunt un estucat de calç, es pintava damunt l'estuc fresc i així el color quedava totalment integrat al mur.
La moderna indústria, per un cantó, ha aconseguit fabricar calç hidràulica amb molta facilitat, i els canvis de costums, per un altre, han fet variar el tipus de material per a la construcció i van fer desaparèixer aquesta indústria tan tradicional.
Els forns del Bosc de la Torre de Bach documenten per primera vegada un important enclavament de producció de calç en època romana. Aquest complex es componia d’un mínim de 7 forns, amb una probabilitat bastant alta que n’hi hagi més pels entorns i en zones no excavades. Aquest centre productor de calç es podria associar a la demanda que aquest material generava a les properes ciutats de Gerunda (Girona) i Aquae Calidae (Caldes de Malavella) o per les villae romanes de la zona. No se sap si aquests forns varen tenir continuïtat de funcionament més enllà de l’època romana i cap als primers segles medievals, tot i que no es pot descartar del tot. Si fos així, no seria il·lògic relacionar l’existència d’aquest complex de forns fins i tot amb l’origen del mateix topònim de Fornells
Bibliografia:
· CENTRE D’ESTUDIS SELVATANTS · Quaderns de la selva, 21. Any 2009.