GdR Grup de Recerca de Fornells de la Selva
LLEGENDA DEL CASTELL DE FORNELLS.
Revista Forn d'Anells núm. 106 (2010)
Temps era temps que a Fornells de la Selva hi havia un Castell.
No era un castell gran, ple de torres empedrades, muralles inexpugnables i un pati central on els cavallers s’entrenaven amb lluites simulades i exhibicions fatxendes d’armes i d’honors. Doncs no, era un castell petit, d’aquests que fan la seva feina sense angoixes i protegeixen el que ha de protegir: la gent del seu voltant. Sense més ni més i amb garanties sobrades de poder gaudir de la seva seguretat en el pitjor dels moments.
De senyors del Castell n’hi van haver molts i de tot tipus. Fins i tot, en algun moment molt i molt llunyà, els mateixos Comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Elisabet en foren els propietaris. I no n’hem volgut presumir mai d’això a Fornells!
La història que us portem, però, és un pèl mes recent. És a dir: llunyana però no tant. Parla d’un temps en que el senyor del Castell era un pèl menys estimat i força menys noble en tots els sentits.
Veieu: al Castell hi havia diversos serveis, com de fet, sempre n’hi ha hagut en tots els moments de la seva dilatada història. Entre totes les persones que el composaven, destacava una joveneta molt i molt bufona que el senyor tenia ullada (i molt ullada) de feia temps.
Aquesta noia, de nom desconegut (i ara no els en inventarem per quedar bé!), era molt devota i somiava en poder entrar a professar dins d’algun convent dels que a Girona, i per l’època, n’hi havia de totes mides i colors.
El tema, no era senzill. Per aconseguir-ho li calia el permís del senyor del Castell i de les monges que l’haguessin d’acollir. Extrems tots dos que en cap cas eren fàcils de solucionar. I menys quan el senyor tenia pensat per a ella un destí molt diferent i força menys espiritual.
I un bon dia, la noia se’n adonà.
Espantada, s’amagà a la capella del Castell i li demanà a Santa Maria que no la deixés caure a mans d’aquell mal home, ja que ella no ho volia. El que desitjava per damunt de qualsevol cosa era entregar la seva ànima al servei de la Santa i no el cos al del seu amo. I resà, resà i resà durant tota la nit ....
A l’endemà, el senyor la feu cridar. Durant força estona van estar buscant-la tots els habitants del Castell. Finalment algú va pensar que podria estar a la Capella i, efectivament, la va trobar agenollada en un racó, arramblada a la paret i amb les mans ben juntes. Morta en la mateixa posició que demanava a la Verge que se l’endugués.
I diuen els que la van veure que els seus llavis dibuixaven un lleuger somriure de satisfacció.
Com totes les històries, i més les més antigues, aquesta deu tenir alguna part de veritat i d’altres que hem anat inventant entre tots. El que és cert és que de noies bufones, tots els castells en tenien alguna. De senyors amb obscures intencions també n’hi havien. I de relacions forçades .... En fi. Us ho podeu imaginar.
Aquesta, la nostra, encara té vius elements que podem observar: la Capella del Castell, les muralles, els contraforts i algun detall de l’edifici principal que ens recorda la seva antiga funció.
De la noia i del senyor, lògicament, no queda ni rastre.
Hauríem de preguntar-nos com va viure la resta de la seva vida aquell senyor que va intentar aquella infàmia i que va veure com la Verge li prenia la noia de les mans. Si finalment va poder fer-se perdonar o si encara plora entre les restes de la Capella cada nit de lluna plena.